Què som capaços d'amagar darrera una taula de Nadal?

El darrer article, acabava amb el següent paràgraf:... quants moments feliços vivim en els que controlem les nostres emocions? Permets a la teva emoció no deixar-te viure aquests moments feliços, per no saber canalitzar-la correctament?

I ara em poso a reflexionar: " Què passa amb el Nadal i les nostres emocions i sobretot amb els nostres valors?

És possible que tinguem una escala de valors durant tot l'any i que aquesta canviï per Nadal?

No sé... per Nadal "todo vale"? Fins a quin punt som capaços de seure en una taula davant d'algú que ens ha traït per l'esquena? Som capaços de desitjar un "Bon Nadal" a algú que li hem penjat l'etiqueta de violent, infidel, hipòcrita, traïdor, o altres adjectius?

Si els teus valors no accepten segons quines actituds, pots modificar els mateixos, segons l'època de l'any? 

Quines alternatives pots tenir per seure a taula amb la teva família des de la transparència, des del diàleg, fent que sigui Nadal cada dia?

De vegades, no donem opció a la persona "etiquetada" a que és pugui "defensar", a que pugui esgrimir els seus arguments.... En realitat, ens consta tant poc "etiquetar" als altres!!

Molt possiblement, la persona a la que l'hem penjat "l'etiqueta" no té consciència real del que pensem d'ella? Creus que pots fer alguna cosa per canviar les etiquetes que has posat a les persones del teu entorn més proper?

Para't i reflexiona!! Què pots fer de diferent, abans de seure a taula amb les persones que has "etiquetat"?. Com et sentiràs, si busques el diàleg i us doneu mútuament la possibilitat d'intentar comprendre l'un a l'altre?

El coaching t'ajudarà a obrir-te al canvi,  al creixement!!! A ser transparent, a buscar el diàleg amb la persona a la que li has penjat aquesta "dura etiqueta". Ens ajudarà a "comprendre per a ser compresos". 

De qui depèn que aquest Nadal sigui diferent? 

Com canalitzes les teves emocions? A on et porten?

El darrer article acabava d'aquesta forma: "Amb una autoestima sana: et valoraràs i t'acceptaràs". I com sempre, torno a reflexionar: quan tenim una autoestima sana, ens valorem, ens acceptem i ens deixem portar per les emocions positives. Per les emocions que ens fan sentir ben vius, contents i alegres, però podem viure només des de l'emoció de l'alegria?

Permeteu-me que aquest cop parli d'una emoció intensa que estic vivint en primera persona. Com molts de vosaltres sabeu, a principis del mes de gener, inauguraré el meu centre de coaching. Ja visualitzo els moments en que podré ajudar a les persones a créixer, a estimar-se, a no tenir pors, a tenir seguretat.. Quanta emoció m'embarga, quanta il·lusió, quanta energia. M'emociono només de pensar que veuré el meu somni fet realitat: treballar amb el "ser" de les persones. No ajudar-les a fer coses o a tenir coses, no!. Treballar amb elles, per  tal de que es coneguin, s'estimin i tinguin la força per saltar cada dia del llit i fer front al nou dia!!

És evident que això és una emoció ben maca, però de quina forma la puc canalitzar? Molts cops pensem que els nostres judicis són ben lúcids i clars, però el que és cert, és que ens movem en un mar d'emocions, que afecten a les nostres accions. Si jo no gestiono bé la meva emoció, no sabré gestionar els entrebancs que em vagi trobant.

Una vegada més, he de saber gestionar el meu estat emocional, sabent què he de fer amb les meves emocions i com entendre-les.

Realment, quan sabem canalitzar o controlar les nostres emocions, som capaços de identificar, acceptar i expressar-les, de la manera més adequada.

No és una tasca gens fàcil aquesta, ni molt menys. Per això, permetem que et digui que el coaching t'ajudarà a saber reconèixer les teves emocions, a estar atent per tal de saber identificar-les; a donar-te permís a tu mateix per a percebre-les, i a deixar de tenir por, per tal  de començar a controlar-les. Les emocions són de cadascú de nosaltres. Aprendre's a dir: "jo em sento" i no a dir: "tu em fas sentir". 

Mitjançant el coaching, assumiràs les teves emocions i seràs capaç de comunicar a els altres el que sents. Prendràs consciència del nostre estat emocional i serem capaços de gestionar el mateix.

Un dia vaig llegir que la vida no es composa de èpoques felices, sinó de moments feliços... quants moments feliços vivim en els que controlem les nostres emocions? Permets a la teva emoció no deixar-te viure aquests moments feliços, per no saber canalitzar-la correctament?

Com t'estimes a tu mateix? Quina nota li poses a la teva auto-estima?

El darrer article, el finalitzava dient el següent: "som capaços de tenir il·lusions; ens atrevim a anar per elles,  tot i que la pròpia vida ens empeny i ens protegeix?".

És evident que aquest paràgraf em porta de nou a una nova reflexió! La vida ens empeny i ens protegeix, però quin ús fem d'aquesta empenta i d'aquesta protecció?. Sabem  aprofitar i canalitzar tot el que ens dóna la vida, versus nosaltres mateixos? T'estimes el suficient per gaudir del que et dóna la vida? 

Malauradament, les persones que tenen una baixa autoestima, sovint tenen les qualitats que admiren, però no ho veuen, ja que la imatge que tenen d'ells mateixos, els hi impedeix veure-ho. L'autoestima depèn de la mesura en que ens valorem, ens estimem i ens acceptem a nosaltres mateixos. Si no ens estimem, sentim que no agradarem a ningú, que ningú ens acceptarà o que no som bons en res.

Si haguessis de posar nota a la teva auto-estima, quina seria? Encara vaig més enllà: estaries aprovat o et posaries un suspens en l'estimació cap a tu mateix?

Quotidianament, donem mostres d'amor als altres, els hi manifestem la importància que tenen per a nosaltres, el que signifiquen a les nostres vides. Per això, patim quan perdem a algú dels nostres éssers estimats o quan es posen malalts. Tot això està molt bé, però tens un aprovat en la teva auto-estima? Ets capaç d'estimar als altres de tot cor, però, t'estimes a tu mateix?

Què és, realment, el que no t'agrada de tu?  Què t'impedeix posar-te un excel·lent en la teva auto-estima? Què voldries canviar? 

La realitat amb la que em trobo a l'inici dels processos amb els meus clients, quan els hi faig aquesta pregunta, és que quasi bé tots, es suspenen a ells mateixos, en relació a la seva auto-estima.

Gràcies al coaching i a mesura que avança el procés amb cadascú d'ells, van pujant la nota que posen a la seva pròpia estima. A la meitat del procés ja es veuen capaços de posar-se un aprovat i, al finalitzar el mateix, se'n van amb una molt bona nota. 

Si ara ets capaç d'estimar als altres, sense estimar-te gaire a tu mateix; imagina el que podràs ser capaç d'estimar, si realment T'ESTIMES A TU MATEIX. 

Amb una autoestima sana: et valoraràs i t'acceptaràs. 

Quin control tens sobre les teves preocupacions?

El darrer article finalitzava així:....Qui controla la nostra vida, les noves tecnologies o el nostre "jo independent" ben entès? (Veure article anterior)

I jo em pregunto, fins a quin punt, les preocupacions,  també controlen la nostra vida? És possible, que les preocupacions, no ens deixin gaudir dels petits moments? Vivim des de la preocupació i per tant, no vivim cada instant de la nostra vida? Estem preocupats, de vegades no sabem ben bé per quin motiu, i no gaudim de les coses bones que ens dona la vida?

Però per quin motiu ens preocupem? Què no estem controlant amb la nostra preocupació?

El vocable "preocupació" indica: preocupar-se és, ocupar-se abans; és a dir, realitzar un assaig mental dels problemes i les seves alternatives, abans de que apareguin realment els mateixos. Si miren la banda negativa, preocupació,  indica: generar-se problemes, al  prestar especial atenció a alguna cosa, abans de que aquesta succeeixi.  És un sentiment d'inquietud, temor o intranquil·litat que es té per una persona, o una determinada situació, que ens impedeix trobar el benestar. Aquesta situació ens porta a sobre-estimar les amenaces, a la vegada que a subestimar les capacitats que tenim per fer front a dites amenaces o perills.

Centrem la nostra atenció en les "preocupacions", per tal d'evitar enfrontar-nos a les imatges mentals del que temem, ja que aquestes ens generarien més ansietat?

Podríem pensar, que les preocupacions son útils, per a focalitzar la nostra atenció sobre les possibles situacions de perill? Què ens aporta viure en el món de la preocupació? El que si està clar, és que, pensar insistentment en alguna cosa, fa que aquests pensaments ens assaltin contínuament, entrant en un cercle viciós, que acaba provocant un augment exponencial de l'ansietat.

Possiblement, hem estat educats per a predir les avantatges del que pot ocórrer, per a ser endevins...  però resulta que la majoria de les vegades, no tenim cap predicció i per tant no podem saber el que succeirà. Això comporta, que ens sentim totalment desprotegits; llavors, la nostra ment al percebre l'angoixa, fabrica desmesuradament una informació que no està basada en res. És en aquest moment quan la preocupació ens controla a nosaltres?.

Acceptar la incertesa, no implica no fer res per tal de dirigir les nostres vides; implica aprendre a discernir entre les situacions sobre les que podem actuar i sobre les que requereixen paciència o esperança. En quines situacions podem actuar? Depèn absolutament de nosaltres? Del nostre cercle d'influència? Està clar que des del cercle de la preocupació, no avançarem gens, seguirem sent persones reactives, que viuen en el jo "depenent" dels altres.

Amb el coaching, podem aprendre, a prendre distància dels nostres propis pensaments, d'aquells pensaments que ens fan entendre les preocupacions com a imatges exagerades, que ens generen un sentiment de perill i de preocupació. És tracta d'aprendre a treballar des del nostre cercle d'influència.

Quan comencem a tractar les preocupacions des d'aquest cercle, som capaços de tenir il·lusions; ens atrevim a anar per elles, a més, la pròpia vida ens empeny i ens protegeix.

Som addictes a les noves tecnologies o ens amaguem de nosaltres mateixos?

La darrera frase de l'article anterior deia: " .... ens ajudarà a viure des del paradigma del jo, del jo independent  del jo responsable".  (Veure article anterior) Aquesta frase em porta a una nova reflexió: què és el que entenem per  "jo independent"? No sé, em ve al cap,  un fet que porto molt de temps observant; i és el de que, quan viatjo en transport públic, la gent es mostra totalment independent, tant independent,  que es refugia en el seu mòbil o altres tecnologies d'aquest tipus. Què ens estem perdent a l'actuar d'aquesta manera?  És una defensa o un escut  per a no comunicar-nos amb els altres? A què tenim por?  Potser, a què poden observar en nosaltres els demès, si no estem immersos en les noves tecnologies?

Però la cosa no queda aquí, va més enllà; ja que també he observat que quan estem amb gent del nostre entorn familiar o amical, també estem pendents d'aquests artefactes.  Llavors, què estem fent? Posem un escut per comunicar-nos  també amb el nostre entorn més proper? O és que, realment som addictes a les noves tecnologies? 

Podrien ser les noves tecnologies un lladre del nostre temps, que a més ens impedeixen reflexionar sobre la nostra visió i la nostra missió a la vida? Ens fa deixar de viure el moment present, la connexió amb l'instant present, que és el que ens pot ajudar a ser més feliços? Ens impedeixen arribar a l'auto-coneixement?  A saber, qui som realment? Posem un escut,  per entrar dins nostre, amb les noves tecnologies?

Em ve a la ment, un llibre que vaig llegir, del filòsof Ortega i Gasset, titulat: "Meditación de la técnica". En el mateix, Ortega escriu:  "sense la tècnica, l'home, no existiria, ni hagués existit mai". Però, jo em pregunto: On ens porta la tècnica? No sé,  l'animal en si es atècnic, tan sol es contenta amb viure i amb l'estrictament necessari per a existir. És feliç?

Així doncs, anem fent per la vida, l'anem configurant, en un constant canvi... busquem un benestar i un millorament, que és el que fins ara ens ha venut la tecnologia, per tal de sentir-nos bé. Ens sentim bé amb lo material o millor dit, amb lo superficial de la nostra vida?

Busquem de forma natural i per pròpia voluntat la manera de fer front a les nostres necessitats? Potser traslladem, el fet de no voler entrar dins nostre, en una necessitat, com la d'estar "enganxats" a les noves tecnologies, pensant que ens farà la vida més fàcil i potser més feliç.

Però sens dubte, les noves tecnologies, no és poden constituir com la verdadera i plena felicitat del l'home, ja que aquestes obliden a l'home i només busquen el consum i la suma de percentatges quantificables.

És ben cert, que coneixem totes les meravelles, que ens ha ofert  la tecnologia,  però podríem repensar-les i  controlar el moment en que volem permetre que entrin i controlin la nostra vida?

Què ens està impedint entrar dins nostre? Què m'estic perdent quan en refugio en les noves tecnologies? Quin control tinc sobre les mateixes? Controlo la meva vida, o realment m'amago al seu darrera? És addició o és un refugi?.

Està clar, que és un tema preocupant,  però realment el que em fa reflexionar profundament, a banda de si darrere les noves tecnologies, hi ha un problema seriós de comunicació i per tant de tancament en nosaltres mateixos; és: què estem impedint realment amb aquest "enganxament"? Potser, estem evitant pensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos? Sobre el que som? Sobre el que sentim per dins? Qui controla la nostra vida, les noves tecnologies o el nostre "jo independent" ben entès?

"La filosofia i el coaching busquen la veritat com a mesura del que l'home ha de fer, com a norma per a la seva conducta"

 

"Més coaching i menys ....Prozac"

Finalitzava el darrer article amb aquesta frase:  Quin és la fi que tens al cap per aconseguir la teva missió a la vida?....(Veure article anterior) Seguint amb el tema, el dimarts passat, vaig tenir l'oportunitat de donar una conferència a Montcada i Reixac, titulada "Víctima o protagonista: amb quina actitud busques feina", a unes 100 persones en situació d'atur i els hi parlava entre d'altres coses sobre: com passàvem per la vida... si ho feien de puntetes o deixaven empremta .... o quina era la seva missió a la vida.

Al finalitzar la mateixa, vaig tenir l'ocasió de parlar amb molts dels assistents. Vaig escoltar moltes realitats diferents, però va haver una persona que em va explicar que estava sumida en una gran depressió. No em va deixar indiferent tot el que em va explicar i m'he posat a reflexionar i a investigar sobre el tema. Justament, en   La Vanguardia d'ahir, vaig llegir una noticia que afirmava que en el món hi ha més de 350 milions de persones amb depressió i altres trastorns mentals. En altres fonts, he llegit, que els pacients amb ansietat o amb problemes mentals, prefereixen marxar a casa amb una recepta, abans que buscar altres alternatives, com el coaching , que els enfronti als seus problemes. 

El més preocupant és que  darrera de cada recepta de psicofàrmacs s'amaga una història de malalties invisibles, de símptomes abstractes, tals com la tristesa, la por, la inseguretat o la incapacitat de concentració, que  fa  que aquestes persones siguin reactives totalment.

Està demostrat que els pacients amb ansietat, milloren quan modifiquen la seva manera de pensar; quan canvien la seva actitud i es converteixen en els protagonistes de la seva vida, gràcies a altres alternatives, que tenen més possibilitats que les pastilles, d'aconseguir resultats duradors.

Totes aquestes reflexions, m'han fet pensar en un llibre que vaig llegir fa molts anys, titulat:" Más Platón y menos Prozac". (L. Marinoff). D'aquí el títol d'aquest article. I jo em pregunto:  De quina manera abordem els aspectes més importants de la nostra vida? Com afrontem un canvi professional? Quin sentit li trobem a la nostra existència? Sabem viure amb plenitud i integritat en un món cada cop més desafiant? Què ens fa sentir víctimes i ens impedeix  ser el protagonistes de la nostra vida?

Es poden trobar les respostes a aquestes preguntes Aquestes respostes estan en el nostre interior, fins i tot poden extreu-re el millor de nosaltres mateixos i ens poden ajudar a ser els verdaders protagonistes de les nostres vides. Aprendre'm a ser pro-actius, a ampliar el nostre cercle d'influència i a reduir el cercle de preocupació. En definitiva, ens ajudarà a viure des del paradigma del jo, DEL JO INDEPENDENT, DEL JO RESPONSABLE*

*(Significat de responsabilitat: Capacitat de compromís o de cura d'una persona amb si mateixa i amb tot el del voltant.)

Passem per la vida de puntetes o deixem empremta?

"En quina mesura vols liderar la teva vida i mostrar-te al món tal i com realment ets?", és la darrera frase de l'anterior "post", que em porta a una nova reflexió: Penso que per liderar la nostra vida, el primer que ens fa falta pensar profundament, és cap a on volem anar. Se'm fa difícil parlar de lideratge, si aquest no va unit, a una visió clara de cap a on ens dirigim i a on volem arribar.(Veure article anterior)

Aquesta reflexió em porta al llibre "Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva" de Stephen Covey. El segon d'aquests 7 hàbits és el de "Con un fin en la mente". Quin és "el fín en la mente" que tenim cadascú de nosaltres per a liderar realment la nostra vida? Ens hem preguntat realment quina és la nostra missió a la vida? Quin serà el llegat emocional que volem deixar als altres quan ja no hi siguem? Volem passar per la vida de puntetes o volem deixar una empremta del que realment hem volgut ser?

Curiosament, les empreses poden deixar empremta per tenir una clara missió; tenen una fí a la ment. Però deixar empremta no és del tot fàcil, ja que el dia a dia, de vegades, no ens permet reflexionar sobre quina és realment la nostra missió personal a la vida.

A la vegada, sóc plenament conscient de que una missió personal no és pot redactar en una nit, ni tant sols en uns dies, de vegades fan falta mesos. Com podem tenir clara aquesta missió? De vegades, per conèixer realment quina volem que sigui la nostra missió, hem de fer un treball intens d'introspecció. A l'aprofundir dins de nosaltres mateixos, podrem re-alinear els nostres paradigmes amb els nostres principis correctes, els mateixos, ens portaran  a una missió connectada amb els nostres valors. 

És evident, que un cop tinguem clara la nostra missió a la vida, haurem de revisar aquesta periòdicament i anar introduint els canvis que ens portin les circumstàncies, tan canviants. El que està clar és que, un cop tenim clara la nostra missió, aquesta es converteix en el criteri pel qual podem mesurar la nostra vida i no passar per la mateixa de puntetes.

El coaching et pot ajudar a fer aquesta introspecció, a aprofundir dins teu, a connectar amb els teus principis i valors, per tal d'ajudar-te a "redactar" la teva missió a la vida. El coaching t'ajuda a crear un pont entre el que "ets" i "on estàs" (present) i el que t'agradaria "ser" i "on estar" (futur). QUIN ÉS LA FI QUE TENS AL CAP (MENT) PER ACONSEGUIR LA TEVA MISSIÓ A LA VIDA?

Ens mostrem als altres tal i com som realment?

L'altre dia llegia a la "Contra" de la Vanguardia, l'entrevista a Ricardo Urgell (fundador del grup Pacha).Durant l'entrevista, respon el següent: "La noche es más verdad que el dia. Durante el dia la persona se contiene, se camufla, pero por la noche se enseña tal y como es.... y claro: parece otra. En la vida noy hay nada tan distinto como la noche y el dia."

Aquesta afirmació d'en Urgell, m'ha portat a reflexionar profundament i a qüestionar-me molt severament les seves afirmacions. Segons ell, durant el dia ens contenim i ens camuflem; en canvi, durant la nit ens mostrem tal i com som. I si realment ens camuflem,  jo em pregunto: com ens mostrem en la nostra vida professional i personal durant el dia? Sempre ens camuflem? Quin perfil adoptem? El perfil natural o l'adaptat? Quina persona hi ha darrera del perfil adaptat? 

Què ens impedeix mostrar el nostre perfil natural? És a dir, mostrar-nos, tal i com som realment? Ens mostrem tal i com som a la vida professional i en el nostre dia a dia, en la nostra quotidianitat?  Què ens ho està impedint? Pot ser una falta de seguretat? Falta d'auto-estima, pors? Quina importància li donem al que pensin els altres de nosaltres? Quin poder li donem als altres? Com ens afecta la seva opinió? Com ens sentim amb nosaltres mateixos? Què fem per tal d'acomplir les demandes que ens demana el nostre   entorn, ja sigui laboral, familiar o social? 

Sabem realment quin és el nostre estil personal verdader? Tenim un bon auto-coneixement de nosaltres mateixos? 

Ens mostrem als demés amb el nostre perfil adaptat... però realment sabem quin és el nostre perfil natural? 

Com va dir en Sòcrates: "Coneix-te a tu mateix".  Et coneixes realment?

El coaching et pot ajudar en gran mesura a aprofundir dins teu i treballar el teu perfil natural. Vols ser tu mateix? Realment et vols conèixer? O vols seguir amb el teu perfil adaptat de cara els altres i amb tu mateix? En quina mesura vols liderar la teva vida i mostrar-te al món com la persona que realment ets?

Resposta a les meves preguntes!!

Com he comentat a la benvinguda d'aquest blog, em sento molt satisfeta pel fet d'iniciar una nova etapa a la meva vida. Aquesta satisfacció me l'aporta el fet de saber, que finalment em puc dedicar al que sempre m'ha agrada't i he somiat: el creixement interior de les persones.

No sé... sempre m'ha captivat observar a les persones i reflexionar sobre el fet de com es sentien davant la seva realitat i el que pensaven. Per a mi, ha estat sempre un misteri, la forma en que cada persona, viu el seu camí a la vida. Com afronta les seves pors, limitacions o la seva autoestima. Quin es el seu lloc en el mòn? En definitiva, quin grau de satisfacció sent davant el fet de viure!.

Com pot l'esser humà superar les seves pors? I les seves inseguretats?. Com pot empoderar-se? Quines eines té a mà per fer front al que la vida li ofereix?

Per sort per a mi, he trobat la resposta a l'estudiar la carrera de filosofia, la qual m'ha permès endinsar-me dins la "Maièutica" de Socràtes. Gràcies a la maièutica, he aprés la metodologia del que avui s'anomena coaching, a l'haver cursat un màster en "Coaching i lideratge personal" a la Universitat de Barcelona. He descobert d'aquesta manera, el gran potencial que té l'esser humà, per donar respostes a totes aquelles preguntes que jo em formulava. L'esser humà té la resposta dins seu, com afirmava Socràtes, tal i com ens revela Plató:

"Los que tienen trato conmigo, aunque parecen algunos muy ignorantes al principio,en cuanto avanza nuestra relación, todos hacen admirables progresos (....).

Y es evidente que no aprenden nunca nada de mi, pues son ellos mismos y por si mismos los que descubren y engendran muchos bellos pensamientos". (Teeteto, Platón)