Som addictes a les noves tecnologies o ens amaguem de nosaltres mateixos?

La darrera frase de l'article anterior deia: " .... ens ajudarà a viure des del paradigma del jo, del jo independent  del jo responsable".  (Veure article anterior) Aquesta frase em porta a una nova reflexió: què és el que entenem per  "jo independent"? No sé, em ve al cap,  un fet que porto molt de temps observant; i és el de que, quan viatjo en transport públic, la gent es mostra totalment independent, tant independent,  que es refugia en el seu mòbil o altres tecnologies d'aquest tipus. Què ens estem perdent a l'actuar d'aquesta manera?  És una defensa o un escut  per a no comunicar-nos amb els altres? A què tenim por?  Potser, a què poden observar en nosaltres els demès, si no estem immersos en les noves tecnologies?

Però la cosa no queda aquí, va més enllà; ja que també he observat que quan estem amb gent del nostre entorn familiar o amical, també estem pendents d'aquests artefactes.  Llavors, què estem fent? Posem un escut per comunicar-nos  també amb el nostre entorn més proper? O és que, realment som addictes a les noves tecnologies? 

Podrien ser les noves tecnologies un lladre del nostre temps, que a més ens impedeixen reflexionar sobre la nostra visió i la nostra missió a la vida? Ens fa deixar de viure el moment present, la connexió amb l'instant present, que és el que ens pot ajudar a ser més feliços? Ens impedeixen arribar a l'auto-coneixement?  A saber, qui som realment? Posem un escut,  per entrar dins nostre, amb les noves tecnologies?

Em ve a la ment, un llibre que vaig llegir, del filòsof Ortega i Gasset, titulat: "Meditación de la técnica". En el mateix, Ortega escriu:  "sense la tècnica, l'home, no existiria, ni hagués existit mai". Però, jo em pregunto: On ens porta la tècnica? No sé,  l'animal en si es atècnic, tan sol es contenta amb viure i amb l'estrictament necessari per a existir. És feliç?

Així doncs, anem fent per la vida, l'anem configurant, en un constant canvi... busquem un benestar i un millorament, que és el que fins ara ens ha venut la tecnologia, per tal de sentir-nos bé. Ens sentim bé amb lo material o millor dit, amb lo superficial de la nostra vida?

Busquem de forma natural i per pròpia voluntat la manera de fer front a les nostres necessitats? Potser traslladem, el fet de no voler entrar dins nostre, en una necessitat, com la d'estar "enganxats" a les noves tecnologies, pensant que ens farà la vida més fàcil i potser més feliç.

Però sens dubte, les noves tecnologies, no és poden constituir com la verdadera i plena felicitat del l'home, ja que aquestes obliden a l'home i només busquen el consum i la suma de percentatges quantificables.

És ben cert, que coneixem totes les meravelles, que ens ha ofert  la tecnologia,  però podríem repensar-les i  controlar el moment en que volem permetre que entrin i controlin la nostra vida?

Què ens està impedint entrar dins nostre? Què m'estic perdent quan en refugio en les noves tecnologies? Quin control tinc sobre les mateixes? Controlo la meva vida, o realment m'amago al seu darrera? És addició o és un refugi?.

Està clar, que és un tema preocupant,  però realment el que em fa reflexionar profundament, a banda de si darrere les noves tecnologies, hi ha un problema seriós de comunicació i per tant de tancament en nosaltres mateixos; és: què estem impedint realment amb aquest "enganxament"? Potser, estem evitant pensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos? Sobre el que som? Sobre el que sentim per dins? Qui controla la nostra vida, les noves tecnologies o el nostre "jo independent" ben entès?

"La filosofia i el coaching busquen la veritat com a mesura del que l'home ha de fer, com a norma per a la seva conducta"

 

"Més coaching i menys ....Prozac"

Finalitzava el darrer article amb aquesta frase:  Quin és la fi que tens al cap per aconseguir la teva missió a la vida?....(Veure article anterior) Seguint amb el tema, el dimarts passat, vaig tenir l'oportunitat de donar una conferència a Montcada i Reixac, titulada "Víctima o protagonista: amb quina actitud busques feina", a unes 100 persones en situació d'atur i els hi parlava entre d'altres coses sobre: com passàvem per la vida... si ho feien de puntetes o deixaven empremta .... o quina era la seva missió a la vida.

Al finalitzar la mateixa, vaig tenir l'ocasió de parlar amb molts dels assistents. Vaig escoltar moltes realitats diferents, però va haver una persona que em va explicar que estava sumida en una gran depressió. No em va deixar indiferent tot el que em va explicar i m'he posat a reflexionar i a investigar sobre el tema. Justament, en   La Vanguardia d'ahir, vaig llegir una noticia que afirmava que en el món hi ha més de 350 milions de persones amb depressió i altres trastorns mentals. En altres fonts, he llegit, que els pacients amb ansietat o amb problemes mentals, prefereixen marxar a casa amb una recepta, abans que buscar altres alternatives, com el coaching , que els enfronti als seus problemes. 

El més preocupant és que  darrera de cada recepta de psicofàrmacs s'amaga una història de malalties invisibles, de símptomes abstractes, tals com la tristesa, la por, la inseguretat o la incapacitat de concentració, que  fa  que aquestes persones siguin reactives totalment.

Està demostrat que els pacients amb ansietat, milloren quan modifiquen la seva manera de pensar; quan canvien la seva actitud i es converteixen en els protagonistes de la seva vida, gràcies a altres alternatives, que tenen més possibilitats que les pastilles, d'aconseguir resultats duradors.

Totes aquestes reflexions, m'han fet pensar en un llibre que vaig llegir fa molts anys, titulat:" Más Platón y menos Prozac". (L. Marinoff). D'aquí el títol d'aquest article. I jo em pregunto:  De quina manera abordem els aspectes més importants de la nostra vida? Com afrontem un canvi professional? Quin sentit li trobem a la nostra existència? Sabem viure amb plenitud i integritat en un món cada cop més desafiant? Què ens fa sentir víctimes i ens impedeix  ser el protagonistes de la nostra vida?

Es poden trobar les respostes a aquestes preguntes Aquestes respostes estan en el nostre interior, fins i tot poden extreu-re el millor de nosaltres mateixos i ens poden ajudar a ser els verdaders protagonistes de les nostres vides. Aprendre'm a ser pro-actius, a ampliar el nostre cercle d'influència i a reduir el cercle de preocupació. En definitiva, ens ajudarà a viure des del paradigma del jo, DEL JO INDEPENDENT, DEL JO RESPONSABLE*

*(Significat de responsabilitat: Capacitat de compromís o de cura d'una persona amb si mateixa i amb tot el del voltant.)

Passem per la vida de puntetes o deixem empremta?

"En quina mesura vols liderar la teva vida i mostrar-te al món tal i com realment ets?", és la darrera frase de l'anterior "post", que em porta a una nova reflexió: Penso que per liderar la nostra vida, el primer que ens fa falta pensar profundament, és cap a on volem anar. Se'm fa difícil parlar de lideratge, si aquest no va unit, a una visió clara de cap a on ens dirigim i a on volem arribar.(Veure article anterior)

Aquesta reflexió em porta al llibre "Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva" de Stephen Covey. El segon d'aquests 7 hàbits és el de "Con un fin en la mente". Quin és "el fín en la mente" que tenim cadascú de nosaltres per a liderar realment la nostra vida? Ens hem preguntat realment quina és la nostra missió a la vida? Quin serà el llegat emocional que volem deixar als altres quan ja no hi siguem? Volem passar per la vida de puntetes o volem deixar una empremta del que realment hem volgut ser?

Curiosament, les empreses poden deixar empremta per tenir una clara missió; tenen una fí a la ment. Però deixar empremta no és del tot fàcil, ja que el dia a dia, de vegades, no ens permet reflexionar sobre quina és realment la nostra missió personal a la vida.

A la vegada, sóc plenament conscient de que una missió personal no és pot redactar en una nit, ni tant sols en uns dies, de vegades fan falta mesos. Com podem tenir clara aquesta missió? De vegades, per conèixer realment quina volem que sigui la nostra missió, hem de fer un treball intens d'introspecció. A l'aprofundir dins de nosaltres mateixos, podrem re-alinear els nostres paradigmes amb els nostres principis correctes, els mateixos, ens portaran  a una missió connectada amb els nostres valors. 

És evident, que un cop tinguem clara la nostra missió a la vida, haurem de revisar aquesta periòdicament i anar introduint els canvis que ens portin les circumstàncies, tan canviants. El que està clar és que, un cop tenim clara la nostra missió, aquesta es converteix en el criteri pel qual podem mesurar la nostra vida i no passar per la mateixa de puntetes.

El coaching et pot ajudar a fer aquesta introspecció, a aprofundir dins teu, a connectar amb els teus principis i valors, per tal d'ajudar-te a "redactar" la teva missió a la vida. El coaching t'ajuda a crear un pont entre el que "ets" i "on estàs" (present) i el que t'agradaria "ser" i "on estar" (futur). QUIN ÉS LA FI QUE TENS AL CAP (MENT) PER ACONSEGUIR LA TEVA MISSIÓ A LA VIDA?

Ens mostrem als altres tal i com som realment?

L'altre dia llegia a la "Contra" de la Vanguardia, l'entrevista a Ricardo Urgell (fundador del grup Pacha).Durant l'entrevista, respon el següent: "La noche es más verdad que el dia. Durante el dia la persona se contiene, se camufla, pero por la noche se enseña tal y como es.... y claro: parece otra. En la vida noy hay nada tan distinto como la noche y el dia."

Aquesta afirmació d'en Urgell, m'ha portat a reflexionar profundament i a qüestionar-me molt severament les seves afirmacions. Segons ell, durant el dia ens contenim i ens camuflem; en canvi, durant la nit ens mostrem tal i com som. I si realment ens camuflem,  jo em pregunto: com ens mostrem en la nostra vida professional i personal durant el dia? Sempre ens camuflem? Quin perfil adoptem? El perfil natural o l'adaptat? Quina persona hi ha darrera del perfil adaptat? 

Què ens impedeix mostrar el nostre perfil natural? És a dir, mostrar-nos, tal i com som realment? Ens mostrem tal i com som a la vida professional i en el nostre dia a dia, en la nostra quotidianitat?  Què ens ho està impedint? Pot ser una falta de seguretat? Falta d'auto-estima, pors? Quina importància li donem al que pensin els altres de nosaltres? Quin poder li donem als altres? Com ens afecta la seva opinió? Com ens sentim amb nosaltres mateixos? Què fem per tal d'acomplir les demandes que ens demana el nostre   entorn, ja sigui laboral, familiar o social? 

Sabem realment quin és el nostre estil personal verdader? Tenim un bon auto-coneixement de nosaltres mateixos? 

Ens mostrem als demés amb el nostre perfil adaptat... però realment sabem quin és el nostre perfil natural? 

Com va dir en Sòcrates: "Coneix-te a tu mateix".  Et coneixes realment?

El coaching et pot ajudar en gran mesura a aprofundir dins teu i treballar el teu perfil natural. Vols ser tu mateix? Realment et vols conèixer? O vols seguir amb el teu perfil adaptat de cara els altres i amb tu mateix? En quina mesura vols liderar la teva vida i mostrar-te al món com la persona que realment ets?